divendres, 12 de gener de 2018

DE LA RENÚNCIA A LA UNILATERALITAT, A UNA AUTONOMIA RESILIENT

La unilateralitat és la bèstia negra a la que cal renunciar. Això es dedueix de les declaracions en seu judicial dels empresonats i de les exigències a què se'ls sotmet. De moment, no sembla que això sigui suficient per garantir-los el dret a participació política . Certament, es pot entendre que el tribunal no s'acabi de creure aquesta renúncia atès el llarg període unilateral viscut els darrers temps, però també és cert que d'ara endavant la via unilateral, per principi de realitat i incapacitat de l'independentisme de dur.la a terme, no serà la via. Si el jutge tingués voluntat de "reinserció " dels presos en la vida civil- i sembla que aquest hauria de ser el criteri judicial en una societat avançada- hauria de permetre als empresonats la participació en els plens. Amb tot, sembla que el criteri no és aquest sinó evitar que aquests empresonats rebin mostres de reconeixement públiques en els moments que poguessin obtenir llibertat. El jutge argumenta que en el cas dels empresonats el risc persisteix "per haver-se impulsat mobilitzacions en favor seu que han congregat milers de persones en contra de les mesures cautelars". Ens diu molt, això.

Sigui com sigui, és obvi que la via unilateral serà abandonada per l'independentisme majoritari, JxCat i ERC. Ni la societat ni la classe política poden suportar més temps una tensió contínua, entre altres consideracions majors perquè ara ja no hi ha terminis i el "tenim pressa" s'ha estavellat contra el mur estatal. Només la CUP clama per la implementació d'una república tan volàtil i impossible com la resurrecció. 

El panorama de futur, salvats els esculls de la mesa i de la investidura (quan es resolguin) se'ns presenta mot diferent de l'etapa anterior. Si la via unilateral no és possible, només queda la gestió d'una comunitat autònoma que té el títol honorífic i buit de realitat de "nacionalitat històrica". No una comunitat autònoma qualsevol, tanmateix, atès el seu pes econòmic i la seva història rebel. 

La resiliència és un concepte que ha fet fortuna recentment; significa la capacitat per superar un i altre cop situacions traumàtiques, de ressorgir de les cendres. És obvi que la densitat política catalana no és equivalent a la d'altres comunitats; tampoc el seu teixit social i la seva consciència nacional, viva en àmplies capes de població; per tant la CA catalana és administrativament una més de les disset, però no pas social i políticament. 

La propera etapa vindrà determinada per una comunitat autònoma rica econòmicament que haurà de ser resilient als atacs i intents d'acabar amb la catalanitat , que haurà d'activar de nou les defenses civils i culturals i mantenir-les en estat d'alerta. 

El joc ha acabat en taules, ningú no ha guanyat. Però Catalunya té dues feines i les dues depenen de la pròpia societat, no de cap llei estatal ni del TC, la primera ateny a recosir la fractura: la presència activa d'un espanyolisme emocional no és un bon auguri per mantenir la mínima unitat civil (i una societat activament dividida és una societat malalta); la segona ateny a solidificar-se com una roca en els mínims comuns denominadors del catalanisme històric: llengua, cultura, modernitat, liberalisme polític, integració, sensibilitat social; valors inexistents en el pensament hegemònic de l'estat.

De la unilateralitat a la resiliència.... 


dimecres, 10 de gener de 2018

DE MAS A MENYS...

Un altre pas al costat, en aquest cas a la reserva. talment com un general retirat, és el que ha fet Artur Mas. Tanca simbòlicament i realment una etapa: la de la reconversió (més funcional que real) del catalanisme moderat, a l'independentisme.
Mas el retallador, tots recordem amb quina afició marcava el camí al govern del PP, paradoxalment més prudent en relació a les retallades fruit de la crisi que els convergents esdevinguts llavors una mena de neocons en versió nostrada que entenien que la singularitat catalana s'havia de demostrar sent més liberal que ningú amb l'argument que si no, no salvaríem Catalunya i les seves finances. 
No es pot oblidar aquesta etapa del qui després es convertí en gran timonel , amb aires messiànics, del procés. Quan Mas pronuncià la frase "hi haurà referèndum sí o sí" a més d'un- i m'hi incloc- els deuria invadir la incredulitat. Tanmateix, en aquell moment estava creixent a nivell civil l'embrió del que hauria de ser la base, massiva al final, del moviment sobiranista dels últims anys, i amb intuïció encertada tant Mas com la dirigència convergent van veure que podrien quedar arrasats per la marea i catapultar ERC al capdamunt. Un sorpasso segur s'apropava i CDC es va convertir en independentista. Un moviment purament estratègic perquè en aquell moment ni les bases majoritàries de CDC ni els seus quadres eren independentistes. 
Posteriorment Mas va iniciar un camí certament pedregós i meritori. Va deixar de ser estimat pels cercles elitistes i poderosos que tenien en CDC un referent de moderació, mentre l'esquerra i els moviments socials li eren clarament hostils amb les retallades fent sagnar la majoria del país. Va perdre els seus, els dels seus orígens elitistes, sense treure's mai més el llast de lliberal retallador i corresponsable de la corrupció.  La CUP li va deixar ben clar en demanar la seva retirada. L'objectiu era salvar el poder i el llegat de tants anys de governs nacionalistes al país, després d'haver derrotat el tripartit (amb l'ajut inestimable de mitjans com La Vanguardia, assot posterior de l'independentisme).
No obstant això, Mas va representar també durant molt de temps la veu de la dignitat de les reivindicacions nacionals catalanes. Va guanyar gruix el seu discurs i se li ha de reconèixer habilitat argumental davant d'un estat i un unionisme espanyolista sense cap argument, incapaç de donar respostes intel·ligents. Es va situar en una trasnversalitat agradosa a les àmplies classes mitjanes víctimes de la crisi económica i sensibles a les humiliacions, ofenses i menyspreu de l'estat. 
El seu periple personal es va veure afectat quan les imputacions ad hoc dels tribunals anaven directament a destruir les bases de la seva existència més personal (propietats, economia...). Traspassar les línies vermelles ja hem vist que l'estat no ho permet quan se sent amenaçat i que passa per damunt de liberals, anticapitalistes, twitters sense diferenciar. 
Ha pagat i està pagant molt cara la seva gosadia. Ha anat a parar al cantó de les víctimes, dels màrtirs. La seva constància i valentia s'han de valorar perquè sabia perfectament a què jugava, i malgrat tot va seguir el camí del risc quan el seu perfil no era aquest.
La seva intuïció i el principi de realitat l'han obligat a retirar-se, ara sí. 

divendres, 29 de desembre de 2017

ERC, QUO VADIS?

Si ens preguntem avui qui representa el centre-esquerra a Catalunya tindrem alguna dificultat per identificar-lo amb una sola força política o fins i tot per trobar un o uns representants clars. Un PSC molt escorat nacionalment cap a l'unionisme i corresponsable de retallades a través del seu germà PSOE no sembla un representant fidedigne d'aquest espai. Catalunya en Comú, tot i que no es defineixen com a centre-esquerra poden representar millor que el PSC aquest espai, amb característiques ecologistes i un pèl més alternatius, i ERC va sobrada de sobiranisme i no se li acaba de veure el perfil més d'esquerres.
Amb tot l'espai més fort de tots és ERC, que ha aconseguit un resultat electoral espectacular en les darreres eleccions.¡ i és el primer partit d'esquerres o progressista a l 'AMB.
Fa temps que els republicans intenten marcar territori; d'aquí la seva discutible jugada d'anar per lliure en aquestes eleccions, que els ha permès mesurar-se en vots però que ha provocat la visualització de Cs com a primera força. 
ERC té el repte de substituir el PSC com a partit de centre-esquerra de referència.
Està per veure si  l'aliança en clau nacional amb Junts per Catalunya, cosa quasi segura, permet que creixi i es visibilitzi en el seu espai natural, el del republicanisme d'esquerres, que entronca amb allò que ERC havia estat històricament: un partit de menestrals i obrers que representava el que més tard s'ha anomenat classes populars.
La penetració d'ERC en espais metropolitans on abans no tenia presència i l'aparició d'un votant urbà modern, tirant a jove, no anticapitalista però progressista en valors i sensibilitat social,forma el gruix de creixement de l'ERC forta actual. 
Si des del nou govern de la Generalitat es fan polítiques socials com a eix prioritari i s'opta per un sobiranisme realista però que alhora haurà de ser imaginatiu i contundent contra l'autoritarisme de l'estat, teixint ponts i no sustentat sobre cap base identitària, és possible que aquest espai clau es consolidi per a un partit que, en la línia de la important carta de Junqueras el dia 24, treballi per la idea d'un sol poble, divers, però un: garantia de cohesió social. 

dijous, 28 de desembre de 2017

L'IMPRESCINDIBLE PSC

Pot sobtar a més d'una persona el títol del post. Però tal i com ha quedat el mapa polític català; més encara, tal i com ha quedat sociològicament Catalunya, el PSC és necessari.

Ahir, Miquel Iceta va dir una cosa molt important; que el PSC  no renunciaria al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots. va dir més coses: que no s'apunta a atiar el conflicte lingüístic a les escoles (defensa de la immersió), i més encara, que pretén treballar per la unitat civil i restaurar la vella idea d'un sol poble, i ha fet esment a l'admirat Josep Benet.

L'axioma podria ser: Catalunya serà un sol poble o no serà, tot imitant la coneguda frase de Torres i Bages, artífex del catalanisme conservador del XIX: "Catalunya serà cristiana o no serà".

PSC i Cs comparteixen votants. En una situació d'extrema polarització, Cs se n'ha emportat la majoria. Però la unitat civil està fracturada ara més que fa deu anys perquè- ja ho he escrit anteriorment i no em canso de fer-ho- sembla com si una part de la ciutadania catalana hagi perdut el vincle que tenia amb la catalanitat, o s'ha afeblit per la identificació de catalanitat amb independentisme, el qual ha dominat el relat àmpliament. 

El PSC té feina (l'hauran d'acompanyar els comuns i el sobiranisme social), primer per demostrar que Cs és el Podemos de dretes, que el seu populisme és la màscara; després per fer entendre que no és possible una Espanya estable sense resoldre el conflicte català. I Cs fa tota la impressió que enduriria el conflicte si tingués poder a Madrid. La proposta de pacte d'estat per Catalunya festa per Iceta i la reivindicació doble de catalanisme i federalisme situen el PSC en una línia candeliniana, una línia no identitària, de convivència de diferents sentiments de pertinença dins un projecte polític nacional català, un projecte progressista. El PSC és el contrapunt de Cs, és l'alternativa d'esquerres a Cs. La seva feina és recuperar electorat per ajudar a recosir. També els comuns tenen la mateixa feina. I el sobiranisme social s'hi ha de sumar. Encara no sé qui representarà el sobiranisme social, probablement ERC i la CUP o sectors semblants. Sigui com sigui, no té sentit parlar de més sobirania si no és per millorar el bé comú, el benestar. 

S'ha de fer un esforç per revertir la fractura. Si Cs en les properes eleccions municipals guanyen a municipis importants disposaran de poder real, de govern, i amb capacitat d'execució de mesures que pretenen fer passos enrere gegantins, especialment en temes lingüístics i culturals.

Ah, i el sobiranisme que governarà la Generalitat no pot posar-se de perfil, perquè aquest no és només al principal problema de Catalunya, també és el seu problema més punyent.

No hi ha gaire temps.

PD: Urgeix que el PSC se separi del bloc del 155, ja. 

dimarts, 26 de desembre de 2017

CATALUNYA NECESSITA UNA IDENTITAT MIXTA

Res em preocupa més que la divisió social catalana entre unionistes que en la línia de Cs tenen per seva la identitat espanyola i la seva bandera (amb tota la càrrega simbòlica que representa) i els sobiranistes (independentistes de sempre i la gran majoria de nouvinguts a l'independentisme) que han  desconnectat de l'estat espanyol i de qualsevol nexe d'entesa amb el mateix.
Són dos móns i viuen d'esquena, amb clara hostilitat entre ells. De moment hi ha convivència, però aquesta divisió (qui la negui no veu la realitat) no es pot cronificar. Em preocupa menys el projecte polític que s'implementi que la fractura entre l'AMB i la resta del país. 

El sobiranisme ha guanyat les eleccions, però el catalanisme les ha perdudes. Perquè el catalanisme s'ha escorat cap al sobiranisme, i el sobiranisme lligat al procés ha creat defenses en ciutadans que no s'han sentit interpel·lats per un projecte de justícia social i nacional. No sembla lògic, però alguna cosa ha fallat perquè a Catalunya on tradicionalment la població estava unida per un sentit de pertinença a la catalanitat (d'origen o d'adopció), aquella realitat s'hagi partit en dos . Potser no és tan dràstica la divisió, i no tenim dues comunitats diferenciades del tot; però el fet que un partit nacionalista espanyol, contrari a la immersió (que tant ha ajudat a cohesionar el país i no dividir-lo en dues meitats) i recentraltzador, hagi guanyat a Catalunya és una derrota històrica del catalanisme, sempre guanyador en qualssevol eleccions. Cal veure-ho. El sobiranisme guanyador faria molt bé si analitzés aquest fet i en tragués conclusions. No ha estat només el Tenim pressa, també ha estat un ignorar un fet sociològic que s'estava gestant i que han sabut aprofitar des de l'estat i especialment des de la FAES (mentors de Ciutadans).

Urgeix reconstruir. Catalunya no avançarà nacionalment i socialment si dins seu hi ha un contrapès en direcció contrària, si dins seu hi ha un partit nacionalista espanyol atiat per la FAES que té per objectiu dividir, trencar i revertir la feina dels darrers 40 anys. Urgeix tornar a Paco Candel, urgeix que les banderes espanyoles als balcons siguin substituïdes per les republicanes. Urgeix que els barris populars no votin per sentir la seva identitat amenaçada, sinó per interessos reals. Urgeix que la bombolla sobiranista, massa cofoia de si mateixa, obri porus i es faci permeable als sectors del país que no la comparteixen, i que ho faci, no des del paternalisme, del "ja els convencerem" sinó des de l'escolta activa i integradora.

Catalunya necessita una identitat mixta, no dues identitats (i uns quants ciutadans enmig del no-res. )

Tenim pressa, aquí sí, i molta!


diumenge, 24 de desembre de 2017

CALIDOSCOPI CATALÀ: MORT DEL PDeCAT. NAIXEMENT DEL PNC. FRACTURA NACIONAL

Mort del PDeCat

L'historiador Agustí Colomines escriu un article a El nacional on aposta per la superació de la divisió entre ERC i els hereus de CDC a partir de la plataforma JxCat com a laboratori on germini un futur partit nacional català, que ell anomena liberal en drets i llibertats, i socialdemòcrata en l'àmbit social, que reculli la centralitat sociològica del sobiranisme actual. Una mena d'SNP, el partit nacional escocès que amb un programa social i nacional alhora ha obtingut grans èxits. Advoca, Colomines, per liquidar el PDeCat, partit que considera fracassat en l'intent regenerador de CDC i demana que Artur Mas i antics dirigents de CDC es retirin de la política. 
En resum, apunta el que ja sabíem que s'estava gestant, una reconversió revolucionària de l'antic espai pujolista, més escorat a l'esquerra. O sigui, la mort del PDeCat i i la mort política dels seus dirigents, especialment de Marta Pascal, que no ha estat gaire afortunada en campanya quan ha intentat marcar territori. Un error. 

Naixement del PNC


Serà la plataforma unitària de JxCat la base del nou partit, el germen del futur PNC, que recull diverses sensibilitats polítiques (una d'elles la del PDeCat) . Tanmateix Colomines planteja que l'espai ERC, a qui en clau partidista no li ha anat bé, s'integri en el nou gran moviment. Tindríem un partit transversal, de centre progressista, molt semblant sinó idèntic a la la majoria de partits socialdemòcrates europeus, amb frontera amb els liberals. 

Aquest partit no buscaria pactes ni amb els comuns ni amb el PSC perquè es bastaria per si sol per cobrir la part de polítiques socials.

Des del meu punt de vista s'estaria reeditant una nova CDC, partit que històricament va néixer amb la barreja de sensibilitats polítiques: de la dreta, a la socialdemocràcia (no marxista). És a dir, una CDC sobiranista, no autonomista que arribaria per quedar-se molts anys. Canvi transcendent o superficial  És d'hora per contestar. 

Fractura nacional

Un partit d'aquesta mena, sense fronteres ni voluntat d'entesa amb els sectors federalistes d'esquerres (comuns i socialistes) no treballaria per suavitzar la divisió actual de Catalunya sinó per reforçar el bloc sobiranista, deixant de banda la CUP. Això és un error que permetria la pervivència de la manca de connexió amb la catalanitat dels sectors que han votat Cs. 
Si des del sobiranisme social no es treballa per recosir i fer que siguem simbòlicament un sol poble (amb matisos) no s'aconseguirà sortir de l'atzucac.

Més...

Queda per veure com el sobiranisme, que em sembla que ja ha renunciat (menys la CUP) a la via unilateral, fa polítiques que superin, o no, els esculls legals que un estat hostil i un TC que fa funció d'exèrcit  posarà dia sí, dia també. Saltar-se les lleis té conseqüències. No sé si es pot fer política apostant per un saltar.se contínuament les lleis, perquè la paràlisi és massa gran. Per tant, ja sigui JxCat i ERC o un futur PNC potser hauran de rebaixar tensió i entrar en una fase de sobiranisme realista que necessàriament haurà de buscar aliats per fer falca en la política espanyola amb l'horitzó d'una reforma constitucional ( que  a ser possible contempli la possibilitat de fer un referèndum).

No sé si s'està gestant a foc lent una nova realpolitik, que no serà la del peix al cove però tampoc la de la unilateralitat.



dissabte, 23 de desembre de 2017

47'49%: UNA DADA PER FER POLÍTICA

Un 47% dels votants han optat per forces independentistes. És una dada molt alta, però si es tracta d'assolir el seu objectiu últim, la independència, és una dada insuficient. Aquesta és la realitat.
Les eleccions no han estat un referèndum; un referèndum podria donar el 50% o més dels vots a favor del Sí, atès que una part dels votants dels comuns es defineixen com a independentistes.

Tanmateix, no ens trobem ni en un moment polític on un referèndum legal sigui possible ni amb cap possibilitat de pactar una secessió. Es podria optar per picar pedra a partir d'una nova unilateralitat, però no crec que els resultats fossin gaire profitosos per l'independentisme.

Cal un canvi d'estratègia. El xoc de trens ha acabat en empat. La virtut de tot és que l'autoritarisme del PP i l'actuació parcial i antidemocràtica de l'estat han quedat evidenciats. I el fracàs de les polítiques de repressió també. Però alhora també ha quedat evidenciada la debilitat de l'independentisme per tombar l'estat unilateralment Era fàcil preveure-ho però s'hi va insistir. 

No sé si en les ments dels dirigents sobiranistes que van encetar el procés després del 27 S de 2015 ja hi havia la voluntat d'arribar fins als límits finals. Probablement sí, amb la convicció que aconseguirien una negociació. Com a resposta hi ha hagut repressió.

El conflicte persisteix. En un estat realment modern,  d'estàndards europeus, és difícil imaginar una inacció tan suïcida com la de Rajoy. Un president del govern, responsable de l'estat ,ha de fer política. Però a Espanya hi ha murs intocables que apropiats per la dreta són inderrocables. Persisteix el franquisme, hereu de la idea imperial de conquesta, i un nacionalisme espanyol sociològic de caràcter reactiu.

La situació és molt complicada. En un context en què el 47'49 % dels votants són sobiranistes (molts però no tants) , sense referèndum legal, en un marc parlamentari, amb imputats (in crescendo) que seran jutjats i alguns possiblement condemnats, fer política sobiranista requerirà d'altíssimes dosis de prudència i d'imaginació. Però sobretot caldrà fer polítiques socials. El sobiranisme vol un país millor, i no es pot viure millor si es repeteixen polítiques liberals. N'han de prendre nota els del PDeCat. Artur Mas va fer un pas al costat. Ara l'ha de fer el PDeCAT .

I encara hi ha un projecte més urgent: recosir el país. Hi ha una part que ha votat identitàriament, sense gaires  matisos. Això no és bo. La catalanitat ha de ser el denominador comú de la majoria de la ciutadania. Aquest front s'ha de treballar conjuntament amb Comuns i PSC. He dit PSC, sí, perquè encara que minvada, la seva presència al cinturó taronja és notable. 

Sobiranisme sí, però pacte catalanista unitari també.