dissabte, 7 d’abril de 2018

GRAUPERA, SANT-TORNEM'HI. ARA DIVIDIM BARCELONA EN DOS BLOCS?

He escoltat tota la conferència de Jordi Graupera del proppassat 20 de març en què va anunciar la seva proposta de fer unes primàries entre els independentistes , en les que ell es presenta. Pretén reproduir a Barcelona la victòria independentista a Catalunya. 

He escoltat Graupera perquè no el coneixia bé i perquè em preocupa moltíssim que a Barcelona es torni a reproduir la política de blocs. Perquè Barcelona és precisament on el pluralisme polític i la convivència de diferents formes de vida i de valors són més accentuats que a la resta del territori. I perquè crec que no podem fer en una ciutat tan important, el mateix que s'ha fet a nivell nacional. Per moltes raons; en destaco que no es pot mesurar Barcelona només dins dels paràmetres de la reivindicació nacional. La ciutat supera els límits de la nació.

Assecar la meitat de Barcelona és una irrresponsabilitat. Dic assecar, certament. No vull que a la ciutat el govern municipal no sigui plural en el tema nacional; no vull que a la ciutat una part de la ciutadania es desentengui (això seria gravíssim) de la identificació amb la ciutat pel fet que els polítics que la governen s'emmarquin en una opció política molt polaritzada. El mateix passaria amb l'opció contrària: Ciutadans. 

Graupera fa un discurs profundament liberal: Pot ser fins i tot atractiu: argumenta bé. Té al cap el model americà o britànic, de ciutats on- segons afirma- qui no renuncia a si mateix té èxit. És discutible el concepte d'èxit i és discutible si la seva màxima es compleix sempre. Reivindica la força de les ciutats davant dels estats (estructures caduques i burocràtiques). S'assemblen, aquests arguments, al pensament maragallià: sonen bé i hi estic totalment d'acord. És l'únic punt que comparteixo. La resta del discurs se centra en aspectes més nacionals al fil de recollir l'herència de l'1-O, que no pas locals. 

No tinc sintonia, afegeixo, amb el discurs profundament liberal, de reivindicació individualista. Graupera critica les llistes tancades i els consensos rotunds de les maquinàries partidistes. Bé, però és un discurs que s'escapa pels costats i que precisament per no defensar els "consensos rotunds" perd el nucli, el disc dur, més enllà dels principis del liberalisme polític. Fa fins i tot una lloança a la meritocràcia, molt en consonància amb el liberalisme però que entra en contradicció amb l'obertura de les formes de participació que defensa. No m'agrada aquest protagonisme individual. 

Dic tot això perquè no només em preocupa la polarització, el sant-tornem-hi, sinó la concepció ideològica del candidat.

Mireu, vull una Barcelona on pugui coincidir el vot majoritari del meu barri, Gràcia, amb el de  Nou Barris, encara que sigui naturalment en proporcions diferents. Vull que l'opció guanyadora sigui el més transversal possible. Tenint en compte que el moviment sobiranista ha estat bàsicament de classes mitjanes, podem preveure que els sectors més populars no se sumaran al projecte Graupera, que podria ser en un context diferent, un projecte de renovació del catalanisme tradicional de CDC.

A Barcelona en Comú en relació al tema nacional hi ha sensibilitats diferents; hi ha gent clarament independentista i altres que opten per altres vies . M'agrada per Barcelona, aquesta pluralitat. Representa molt millor la diversitat de la ciutat que no una opció més decantada. Perquè crec que perquè Barcelona pugui esdevenir, malgrat l'estat, un referent europeu i especialment al sud d'Europa cal un govern de concepció àmplia i de matriu progressista.

No em confongueu, no tinc partit. I en el seu moment vaig criticar la demagògia d'Ada Colau quan feia un discurs molt ideològic més pensat per unes autonòmiques o fins i tot, unes estatals. En el tema de l'habitatge, per exemple, es van prometre coses que no estan a l'abast de les corporacions municipals. I s'han fet experiments estranys, com les súper illes... 

Catalunya ha anat a remolc de Barcelona des de l'Edat Mitjana. La ciutat ha de catalitzar totes les forces i la identificació ciutadana ha d'estar basada en una marca de ciutat, universal, cosmopolita, referent europeu, que no miri a Madrid com a poder estatal. Això exclou la política de blocs i parlar d'una capital d'una república inexistent. 

Acabo. Graupera critica el catalanisme. El veu com un fre. Gran error. El catalanisme ha estat l'únic projecte de país que ha tingut èxit durant un segle. I Barcelona serà catalanista o no serà

divendres, 6 d’abril de 2018

NO ÉS "L'HORA DE FER POLÍTICA", PRESIDENT

Puigdemont ha dit avui en sortir de la presó que és l'hora de fer política. No sé a què respon ara aquesta apel·lació constant al diàleg. òbviament el diàleg és una virtut, però no la que té el govern espanyol ni l'estat dins de l'estat. 

L'independentisme ha comès molts errors; un d'ells són els canvis d'estratègia, o els canvis d'accent. Hom dirà que sempre s'ha apel·lat al diàleg; és cert en genèric però tots sabem que hi va haver un moment en què es va decidir tirar pel dret sabent que es forçava un conflicte directe. Si es vol dialogar aquesta estratègia no és la correcta. Entenc el context, entenc que la inflexibilitat del govern espanyol no va deixar una altra sortida si es volia continuar amb el procés. 

Per això, ara que tant des d'ERC com avui Puigdemont, es parla de diàleg i de fer política no ens ha d'estranyar que des de l'estat - i ho ha deixat clar Aznar, mecenes polític de Ciutadans- no s'entomi l'apel·lació. Crec que tampoc l'independentisme dialogant creu el que diu.

Ens trobem en uns canvis de gir continuats. Ara mateix, i més des de la bufetada donada des d'Alemanya, i potser d'altres que en vindran, no hi ha cap possibilitat de diàleg. Vegem només a tall d'exemple, els pressupostos de l'estat.

Durant molt de temps, molt, no hi haurà cap possibilitat de diàleg bilateral. Cap. 

És hora de continuar denunciant l'autoritarisme, de fer servir els àmbits judicials i els organismes internacionals i de mantenir una sorda lluita per la justícia. Mentre, Catalunya ha de fer una introspecció política i cohesionar-se a l'entorn de la llengua, la cultura, la innovació, la represa econòmica i la projecció europea i internacional.

L'estat ha estat portat al màxim; aquesta és la síntesi històrica del moment viscut. Una constant. No sé si de moment haurem d'acceptar la "conllevancia" orteguiana. 

dimecres, 4 d’abril de 2018

ELS CDR O ELS ÚLTIMS MOHICANS

La capacitat de mobilització de la societat catalana és alta. S'ha demostrat en diversos fronts, l'últim i més massiu, el sobiranista.

l'ANC i Òmnium han estat les dues entitats catalitzadores del moviment i n'han marcat el ritme. Ara es troben escapçades i descol·locades com molts independentistes, després del 155 i la repressió desproporcionada de l'estat. Estan consolidant nous lideratges personals, que mai no seran iguals al anteriors, i alhora intenten resituar-se en el nou context. Entre elles i els sectors més moderats del sobiranisme ja hi comencen a haver diferències, especialment amb l'ANC. 

Amb tot, la repressió pren volada, els exiliats estan de plena actualitat i Puigdemont fins ara ha representat l'èpica, la de l'exili i la personal. La tensió no ha parat i la societat partidària de les opcions sobiranistes ha anat rebent sacsejades i continua vivint amb l'ai al cor. En un context on tot va tan de pressa, refer organitzacions massives, renovar lideratges, (viure amb els líders naturals a la presó )... no es pot fer en dos dies.

És en aquest context que apareixen els CDR com els únics elements mobilitzadors. No vull entrar gaire en valorar els CDR; no és fàcil fer-ho perquè són organitzacions de base, transversals, sense unitat estratègica ni corpus unitari. Funcionen com a cèl·lules autònomes. El que és clar és que han quedat com l'últim reducte de mobilització del que ha estat el Procés. 

Un reducte ampli, hi ha molts CDR escampats i la seva capacitat d'acció és alta, però la seva empenta mobilitzadora no és la massiva que ha dominat fins ara. Els qui els formen són la part més activa del moviment de masses però ja no són moviment de masses. Les seves accions s'assemblen sovint a les dels piquets de les vagues i no sempre comptaran amb la indiferència ciutadana. Són com l'últim serrell del procés; els últims mohicans.

No sé què passarà ara que els volen criminalitzar per justificar una estratègia repressiva maximalista, i per tant està per  veure si continuen al mateix ritme les seves accions. Quan la repressió caigui sobre ells pot passar de tot, en un sentit o en un altre. Sé que estan formats per gent diversa, per persones que tenen el seu negoci, per treballadors, per gent gran... Tots poc sospitosos de ser rebels ni violents. 

També sé que són el lloc ideal per infiltrat-se. Un grup reduït és més vulnerable i pot caure més fàcilment en mans de provocadors professionals. Ara per ara són la baula feble.

Si l'única cosa que queda del procés són els CDR, el fracàs serà definitiu.

Catalunya ha de canviar de lideratges. Ara no n'hi ha. Tenim un sector sobiranista atordit; un sector unionista que no lidera, amb un discurs en negatiu i electritzat ( el contrari d'una retòrica seductora) i el sector del mig que ara està traient el cap per veure si es fa un lloc entre els actors del moment.

Cal un govern immediatament: el carrer no pot marcar el ritme d'un país que té (congelades ara) institucions i les pot recuperar. Cal un president o presidenta que lideri; cal que la política de les coses torni a funcionar; cal que les entitats, les organitzacions... recuperin el seu pes social (no em refereixo només a les dues esmentades abans). Cal un lideratge col·lectiu catalanista, i això implica molta gent, més que els independentistes.

El pes del país s'ha de concentrar. Prenent la sardana com a metàfora, les mans han de tornar-se a agafar amb  generositat i deixar de mirar amb desconfiança al del costat ; prenent els castells com a metàfora, la pinya per sostenir la torre l'hem de fer entre tots. Sempre hi haurà qui es giri d'esquena, com aquells que posaven cara de pomes agres quan la resta cantaven Els Segadors.

Govern. Nous líders polítics. Pinya (ja sabem per defensar què).

El meu ideal avui és que hi hagi un acostament real entre els sectors realistes del sobiranisme i els sectors d'esquerres autodeterministes o federalistes, que configurin un govern de front ampli el més representatiu possible de la sensibilitat catalanista.

Els últims mohicans- amb tot el respecte personal- no poden esdevenir els líders, perquè el país és més gruixut i complex. 

dissabte, 31 de març de 2018

ELS COMUNS I EL SEU NOU ESPERIT

Hem passat de l'assot d'en Joan Coscubiela i en Lluís Rabell a les propostes sense càrrega rabiüda de Xavier Doménech. La incorporació del sector de Barcelona en Comú sembla que dóna un aire diferent a la percepció que des dels comuns es té del procés i de l'independentisme.

Descartada la via unilateral, més enllà de l'abrandament de Puigdemont i d'una posició resistencialista sense massa esma de JxCat, ens trobem en moments d'eixamplar la base, però la base de què? No pas la base independentista; qui ho pensi s'equivoca, sinó la base de resistència democràtica i solució democràtica al conflicte, a la desafecció.

Catalunya políticament i nacionalment es troba en un moment de cert atordiment. Conserva la seva consciència nacional en àmplies capes socials, més enllà de l'independentisme, una capacitat de resistència notable als embats d'un estat hostil (com deia Joan Solà), i una capacitat de mobilització en defensa dels presos i dels valors democràtics gens negligible. 

En uns moments així, incorporar al govern gent no independentista o almenys teixir-hi pactes a l'entorn de punts essencials és molt necessari. La divisió en dos grans blocs fa que el país no avanci en un dels aspectes fonamentals de la convivència: la cohesió social. Una cohesió que s'ha treballat molt al llarg dels anys a través d'institucions i societat civil, en la qual cal destacar i felicitar el paper de l'escola. Ciutadans i el PP són els primers interessats en mantenir un sector social enfrontat al catalanisme. És la manifestació contemporània del lerrouxisme, recurrent en la història catalana des del segle XX. Trencar aquesta divisió és el primer objectiu que haurien de tenir les forces sobiranistes i catalanistes. És el primer objectiu de país. Més que el de l'enfrontament amb l'estat, que ha d'anar per la via de fer paleses les seves contradiccions, no pas la del xoc directe, estèril i dolorós. 

No és dolenta la idea proposada per Iceta de fer un govern de concentració, semblant amb matisos a la de Doménech d'incorporar independents en un front ampli. Tot plegat casa amb la proposta de Front Comú de Torrent. Amb tot, els d'Iceta no estan a la mateixa aula que els altres; han de fer un llarg recorregut de distanciament amb el PSOE i el "a por ellos" si volen tenir credibilitat a Catalunya. Miquel Iceta és un bon polític i estic segur que veu i sap les seves contradiccions; també ha de saber que la seva proposta ara mateix no és possible. La pressió espanyola també li complica la vida: participar en un govern amb independentistes és munició contra el PSOE; un regal per a Ciutadans especialment. A veure com esborra- si pot- les fotografies amb l'espanyolisme ranci i la seva connivència amb el 155.

L'esperit dels Comuns, la seva responsabilitat per desbloquejar, ha de ser benvingut. Perquè davant tenim un estat hostil, no només amb l'independentisme, sinó amb tot allò que tingui aire progressista. La regressió és espectacular. 


divendres, 23 de març de 2018

CATALUNYA: CANVI D'ESTRATÈGIA. RECORDANT MARAGALL

Ara és moment de reformulacions d'objectius i fins i tot de canvi dels mateixos i convé no llençar a la paperera de la història idees i concepcions avançades que en el seu moment van tenir eco social, cultural i polític. Parlo de Pasqual Maragall i la seva concepció de la Catalunya metropolitana i de l'Euroregió que abastaria antics territoris de la Corona d'Aragó i regions del sud francès i la Catalunya nord.

Recordem, i no ho oblidem, que el procés de reivindicació nacional després de la Transició començà amb Maragall. En aquells moments, les forces conservadores del nacionalisme català eren molt més moderades que el socialisme atípic i heterodox de Maragall i de la seva plataforma Ciutadans pel Canvi amb la qual vaig col·laborar modestament.

Les forces polítiques protagonistes a Catalunya hereves del catalanisme i del sobiranisme han de reformular objectius sense renunciar a posar Catalunya en un lloc destacat on la seva personalitat històrica i la seva potencia económica, política, social i d'avantguarda pugui ressonar amb ones expansives. Difícilment s'aconseguirà si es redueix l'estratègia a un enfrontament directe amb l'estat. És una feina massa dura que impedeix altres sortides i que consisteix en picar pedra un i altre cop; si, a més, l'estat està governat per la dreta hereva del franquisme i l"'estat dins de l'estat" està activat com un gos rabiós, picar de cap contra el frontó està garantit, i els danys, assegurats. 

En aquests moments cal ser creatius i potser recobrar antigues concepcions, avortades amb ganes i mitjans pel pujolisme de la Catalunya essencial.  El següent paràgraf escrit al meu mur de Facebook resumeix bé el que vull dir:

Hem de treballar per liderar el sud d'Europa. Des de l'economia, la investigació, la innovació i la política. No guanyarem contra un estat. Sempre hem guanyat per nosaltres mateixos al marge i malgrat l'estat. La història ens ho ensenya.

Això implica utilitzar les institucions i el teixit productiu, cultural i d'investigació i innovació com un tot que configuri una força de país entrellaçada amb la idea clau de, malgrat els anacronismes estatals i les seves traves continuades (hi haurem de bregar, com sempre ha fet la societat catalana), aconseguir un lideratge, un pol atractiu, al sud d'Europa. Catalunya no ha mirat gaire històricament a Espanya sinó als corrents europeus i ara en un marc europeu on les fronteres no tenen gaire sentit més enllà de vergonyoses polítiques d'immigració, el lideratge dins una àmplia euroregió que travi la potencialitat económica del corredor mediterrani amb les regions del sud francès, abandonades tradicionalment per París, pot i ha de ser un objectiu pel benestar general de la ciutadania catalana al marge, dissortadament, d'altres aliances complicades a nivell estatal. Hi ha una Espanya interior que mai no ha estat connectada al continent, que ha estat hegemònica políticament i ha configurat l'estat, i una Espanya mediterrània amb Barcelona com a referent. L' Espanya meridional, considerada inferior per l'Espanya castellana podria vincular la potència económica de les seves zones més productives a la sortida europea pel mediterrani.

Maragall, visionari, tenia una concepció diferent de les relacions entre els poders públics, podríem dir que era horitzontalista. La connexió europea no l'hem de buscar en els reconeixements dels estats, bastions conservadors i productors esforçats de realpolitik sinó en les relacions amb Tolosa, Perpinyà, Marsella o Niça. La cooperació és un element més sòlid que demanar adhesions a projectes no compartits i aliens a la mentalitat general europea.

Crec haver-me explicat prou bé. Ens trobem en un moment en què cal repensar-nos. Catalunya ha de fer el que sempre ha fet i li ha donat rellevància: avançar malgrat l'estat. A això li poden posar traves però no tribunals. 

diumenge, 18 de març de 2018

LA COLLA DELS IRRESPONSABLES?

Cada cop més gent veu que l'independentisme polític que ens va dur a la fallida, simbòlica, DUI no tenia prou consistència ni es creia allò que predicava i amb què il·lusionava milions de persones, moltes de les quals es van jugar el físic l'1-O. Altres que eran independentistes també es van jugar el físic, cal dir-ho. 

Des de determinats sectors es pregunta a l'independentisme polític per què no es va defensar al carrer (no hi havia una altra opció) la República proclamada. Des d'altres es pregunta en què van quedar les entusiastes declaracions de Romeva dient que hi havia simpaties i suports internacionals. Entre la falta d'atreviment i la mentida es mou la criatura que ha aconseguit mobilitzar més gent en la història europea des de la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, ara ja es veu (qui ho vulgui veure, que encara hi ha conversos) que al capdavant del moviment social hi havia o una colla d'irresponsables, o una colla d'ineptes (perdoneu la duresa dels qualificatius). Entengui's que no són qualificatius fets amb ressentiment, són descriptius. Irresponsables si sabien que la fugida endavant algun dia s'havia de frenar i duien a la gent a l'abisme del desengany, o ineptes si no van calcular bé les pròpies forces i la força de l'adversari. Els costos humans per a alguns són molt durs, i no sé si serviran per a res. Van cremar les naus i ara que alguns volen tornar enrere i establir ponts, no tenen vaixells de retorn. Potser tampoc queda ningú esperant-los.

Els comunistes de la Transició, forts i amb credibilitat social, van saber llegir bé el moment polític, les pròpies forces i les de l'adversari i se situaren en un context que va permetre la seva legalització. Trobo a faltar el rigor de les anàlisis de la correlació de forces i l'obertura a les aliances que tenien els comunistes. Van fer renúncies incomprensibles i després la crisi del comunisme internacional els va fagocitar, però això és una altra història.

L'independentisme  polític ha estat en mans d'antics convergents, aliens a lluites socials i als moviments de masses, i ha patit d'un partidisme immoral perquè el que es pretenia era salvar els mobles i reeditar un neo-pujolisme sobiranista. Amb aquests vímets i vist ja amb una mica de perspectiva, no es podia liderar un moviment amb tanta força amb el rigor propi de la responsabilitat. Als que érem comunistes durant la Transició se'ns van explicar sempre les renúncies, argumentades fins a l'extenuació si calia. Això l'independentisme polític no ho ha volgut fer, i la gent es fa massa preguntes. No contestades, per cert. 

No sé què ha pesat més, si les mentides o la ineptitud. Sigui com sigui, semblen clares algunes coses de difícil reversibilitat : la via unilateral ha quedat en via morta; l'espanyolisme reactiu ha desconnectat de la catalanitat amplis sectors, i la condició de nacionalitat històrica definida en la Constitució ha quedat de fet rebaixada a CA intervinguda. 

Això s'ha de remuntar entre tots els disposats a fer-ho. Hem de treballar més de cara endins que de cara enfora. 

divendres, 2 de març de 2018

ADÉU, PUIGDEMONT


Ja està; el pas al costat com en el cas d'Artur Mas és el pas cap a la retirada de la primera línia política. Puigdemont va prometre tornar però el principi de realitat s'ha imposat i la perspectiva de passar per un calvari judicial i de molts anys a la presó ha inclinat la balança. Humanament ho entenc. Tanmateix l'estratègia enganyosa, de fugir cap endavant de JxCat ha quedat ara al descobert. La promesa electoral més ferma, la de restituir el govern cessat, no s'ha pogut complir. Ho sabien, però ja ho he dit moltes vegades, una part de l'independentisme polític ha mentit des de sempre.

Ningú que no sigui ingenu pot creure que el Consell de la República tindrà un pes determinant en la política catalana. Serà una mena de santuari polític on es faran rituals republicans de nostàlgia dels temps feliços en què una part importat de la gent de Catalunya somiava sense més armes que el somriure i la il·lusió. La proclama que des d'aquest consell es treballarà per la república torna a ser un engany, un intent d'allargar el benestar que la il·lusió aporta. Quina república es pot defensar des de Waterloo si cap país del món l'ha reconeguda, és més, si ni tan sols fou efectiva sinó simbòlica?

Puigdemont és un home sòlid, de bon discurs i temperament resistent, però això a partir d'ara ja no tindrà el mateix pes. El pas al costat és la retirada. Un eufemisme.

El Parlament és l'única representació legítima dels catalans; no pot ser d'una altra manera. És la radiografia més recent de la seva voluntat política, que, cal recordar, és majoritàriament independentista; per tant, en certa manera la legitimitat anterior s'ha renovat, però els actors polítics són diferents. L'acceptació de les eleccions del 155 no pot ser amagada com si no hagués existit. Si s'accepten unes noves eleccions, s'accepta la constitució d'un nou parlament. Les paraules avui mateix de Puigdemont retraient a ERC que presenti a Junqueras com a candidat perquè a les eleccions van anar separats, demostren que les eleccions de desembre eren diferents de les anteriors. No es pot acceptar una part de la realitat i l'altra no. 

Puigdemont accepta que segurament viurà molts anys a Bèlgica. Constatació definitiva. El pla Moncloa ha guanyat. I el Consell de la República perdrà significació quan un parlament efectiu comenci a legislar i el debat polític s'allunyi de repúbliques simbòliques i entri en terrenys tangibles per a la ciutadania. Hi ha cansament.

Sánchez i Junqueras conserven tots els drets polítics i haurien de poder presentar si s'escau candidatura. Si la justícia o el TC fan acrobàcies jurídiques per deformar el sentit comú judicial i ho impedeixen veurem com l'estat fa un pas més cap a l'autoritarisme. Però és un preu que internament no li representa cap cost, ans al contrari. 

Val la pena intentar-ho, no obstant això ara sí que hi ha d'haver un pla B, perquè és més que probable que Sánchez i Junqueras acabin inhabilitats. L'objectiu polític del govern central i les conseqüències judicials coincidiran. 

El miratge no és només una malaltia independentista. També les forces conservadores estatals creuen haver derrotat la paparra catalana. S'equivoquen. Però a partir d'ara la derrota es pot afavorir molt més des de dins de Catalunya que des de fora. Per evitar ser vençuts els qui considerem que la personalitat nacional de Catalunya és una realitat històrica i present, hem de refer els llaços del catalanisme. Alguns irresponsables havien pensat que el catalanisme era una base superada. Doncs no, és la base.